dijous, 7 d’abril del 2011

cap a Lalibela

Continuo el viatge en microbusos locals per anar cap a Lalibelia.
El paisatge molt maco com sempre, i en uns pobles pels que hem passat els homes del camp duien unes faldilles llargues estampades fins als tormells.
He arribat a un poblet on passare la nit, he estat l'admiracio de tota la gent, no hi havia cap mes turista, em sentia com el flautista de Hamelin amb totes les criatures al darrera. He estat veient com molien el tef per ferne farina.
he anat fins a l'hospital del govern, espero no haver-hi d'anar, es increiblement primitiu.

Dia 25 de febrer
El viatge ha estat llarg i cansat, pero anar en un bus local es estar dins d'un microcosmos especial. La millor manera de coneixer el folkclore local. Els autobusos mai estan plens, sempre i cap una persona o una persona amb una cabra mes, llavors es converteixen en una llauna de sardines.

Continuo el viaje en microbuses locales para ir a Lalibelia, solo hemos tenido un pinxazo.
El paisaje bonito como siempre y me ha llamado la atencion que muchos hombres especialmente en el campo llevaban faldas estampadas que les llegaban a los tobillos.
Debo pasar la noche en un pueblo pequeño de cuyo hotel (el mejor del lugar) prefiero no acordarme.
He sido la admiracion y distraccion de sus habitantes, !blanca a la vista!
He visto el molino donde muelen el tef que se convertira en anjera, su alimento basico. Como en el mismo lugar molian chile, he empezado a estornudar y todos se partian de risa, aunque han sido muy amables ensenandome el funcionamiento.
Tambien se me ha ocurrido visitar el hospital y confio en que no tengan que socorrerme